Presentacio del llibre SES COLLES. HISTÒRIA D'UNA FESTA

Crònica narrada en primera persona, per Llucia Màrquez

Fundadora d’Arrels Coanegra

El passat 11 de juliol va tenir lloc al jardí de Ca s’Apotecari una vetlada molt especial. Encara, quan hi pens, se’m dibuixa un somriure. Potser va ser el títol del llibre, que ja creava expectatives. Però veure aquella gentada, amb la calorada insuportable que feia, esperant la presentació d'un llibre... allò semblava més una festa.

N’Agustí ja no sabia on mirar, el notava nerviós, “tanta sort que dus ventall”, me va dir. I tanta sort que el nostre exèrcit d’ajudants incondicionals —què faríem sense la família!— ens va ajudar a enllestir-ho tot: una tauleta mona amb els llibres per vendre, tenir els petits entretinguts, guardar cadires per les mares i padrines, fer fotografies a mode reportatge, i cercant-nos amb la mirada per transmetre calma, ànims, ja està la feina feta. 

N’Albert Esburbat, amic i amat del poble va poder aguantar la suada posant música; gràcies per venir, la teva presència en si ja va ser un regal. També volem donar les gràcies a na Malena, regidora de cultura, que va obrir l’acte amb unes paraules, després d’estar ajudant-nos a col·locar-ho tot, i a en Colau, el batle, tot dos presents des del principi fins al final, preparant el vi i l’aperitiu. Quin alè poder pegar una glopadeta fresca després d’aguantar la humitat i, encara que entranyable, la ‘xapa’ de tots els interventors! Gràcies, a tots i totes. Noltros, pels qui ens coneixeu, anam fent, i pareixem molt esbravats, però pecam de bohemis, ens costa pensar de manera seriosa i, ho confessam: ens va sorprendre i aclaparar aquesta gran rebuda. Estàvem una mica...aturadets.

Cadires plenes, gent dreta als marges, altres esperant defora, ventalls movent-se sense parar per combatre una calor que feia història ella mateixa i, enmig de tot això, la sensació estranya i bonica de veure que allò que havíem escrit entre dos amics, a estones robades i amb moltes ganes, s'havia convertit en una cosa que interessava, de veritat.

Tanta sort que vam aconseguir fer anar el micròfon, que en un principi vam pensar que no faríem servir. Però és que les primeres persones en intervenir ja van emocionar l’ambient: na Rosa Vich i na Tonya Gil, juntes damunt el cadafal, 25 anys després d’haver ideat l’embrió d’una festa que no pensaven arribaria a convertir-se en una vertadera tradició santamariera. Se les veia contentes, xerradores, tant de bo haguéssim tengut més temps perquè tenen tanes històries per contar! Són gent especial que han entregat part de la seva vida al poble, gent que no entén una altra manera de viure que en comunitat i, això, avui en dia, escasseja. Mentre les escoltava, pensava que érem allà, en el fons, gràcies a elles.

Després, vam tenir la gran sort de comptar amb na Maria Antònia Ferrer. Va acceptar la nostra invitació perquè fos ella qui ens presentés i li estam molt agraïts. La vam fer seure enmig dels dos, i va fer una intervenció amb una oralitat perfecta: pauses, ritme, paraules sentides. I és que no és una presentadora qualsevol. Fundadora de la revista Coanegra, presentadora de les Colles durant molts d’anys, bibliotecària del poble, sempre present en tot els àmbits culturals. Que fos ella qui ens presentés tenia, per tant, un sentit especial, gairebé de cercle que es tanca.

Ens va definir bé, precisament perquè ens coneix bé. Sap de quin peu calçam i de quin coixejam. L’escoltàvem callats, rememorant moments, els nostres inicis i escrits a la revista, agraïts de ser allà amb ella i amb tot el poble escoltant-la, també, atent. Poques vegades una presentació de llibre aconsegueix ser, alhora, tan precisa i tan emotiva.

N’Agustí i jo també vam dir alguna cosa, breu, no era la idea ser els acaparadors de la paraula en un dia en què presentàvem un llibre en què el protagonisme el té el poble, la gent que ha fet aquesta festa possible. N'Agustí va voler agrair, en primer lloc, a l'Ajuntament de Santa Maria del Camí la confiança i el suport per fer possible aquest llibre; a Can Bum Creatius, per haver-li donat una vida visual que anava molt més enllà del que imaginàvem; i a tota la gent que va venir, moltes vegades amb les seves famílies senceres, malgrat la calor que feia.

Jo, per la meva banda, vaig voler aturar-me en un punt que ha estat central en tot el procés d'escriure aquest llibre: la importància de les fonts, i la dificultat real que hem tengut per trobar-ne algunes. Aquesta dificultat ens ha portat a una reivindicació que ens sembla urgent: cal digitalitzar i fer accessibles tots els números de la Revista Coanegra. És, al capdavall, una part essencial de la memòria escrita del nostre poble, i avui dia és massa difícil de consultar. Esperam que aquesta crònica, publicada precisament aquí, serveixi també per posar aquest tema damunt la taula.

I se va acabar l’acte. Però la gent no va partir. Astorats vam veure com se formava una coa molt ben ordenada cap a la taula del cadafal. Noltros ja baixàvem, però na Malena ho va veure clar: “Ves a cercar n’Agustí i seis a firmar llibres”. I així ho vam fer. Emocionats, nerviosos, mos faltaven bolígrafs. “Què poses, tu?” Sentia dir a n’Agustí. “Fas signatura o poses només el nom?” Li demanava jo. En fi, som així, espontanis, aprenents de professionals, que sabem que mai arribarem a ser-ho del tot, perquè, en el fons, ens agrada tenir un toc d’imperfecció.

Simplement, gràcies. Per aguantar la calor, la suada, la xapa. Sabem que Ses Colles, i el que representa, importa de veritat al poble.